Esteu al vostre laboratori, examinant un tros d’ambre de la mida d’una nou. Si eleva l’ambre a contrallum, pot veure clarament un mosquit al seu interior. És un mosquit de 85 milions d’anys. No sap si mai va xuclar sang de dinosaure, però podria ser que sí. I, per descomptat, no sap si va beure sang de dinosaure, però podria ser que sí.

I ara què? Cal treure l’insecte de l’ambre o, si més no, extreure’n el contingut del seu estómac. Fa miques l’ambre amb un martell? El talla en dos? El desfà en un dissolvent químic? El fon?

A la pel·lícula de presentació que s’exhibeix al centre de visitants del Parc Juràssic, veiem que perforen un petit forat a l’ambre que amaga un mosquit antic. Insereixen una agulla i, amb una xeringa, extreuen alguna cosa –no sabem amb seguretat què és encara– de l’estómac de l’insecte. Senzill, no? Però potser no és bona idea.

Qualsevol tros d’ambre, per pur i translúcid que sigui, conté un munt de fragments microscòpics del passat: pol·len, mosquits, cucs nematodes, trossos de branquetes i pètals. Totes aquestes coses tenen el seu propi ADN i, si es perfora un orifici a través de l’ambre i s’insereix una agulla, es pot recollir ADN de nombroses formes de vida que no tenen res a veure amb els dinosaures. Un dels aspectes més difícils de la seva tasca és assegurar-se que té fragments d’ADN de dinosaure i no pas d’una flor o un cuc del Cretaci, o fins i tot de vosaltres mateixos. Per no esmentar que l’insecte té el seu propi ADN i, si fa una petita perforació fins a l’estómac, no pot evitar travessar la seva pell i els seus músculs.

Serrar l’ambre per la meitat és una idea millor, però cal planejar-ho amb compte. Quan la closca d’ambre es parteix, l’insecte queda exposat al món modern i a tots els tipus d’ADN que suren a l’aire: virus i bacteris, de trossos de pell i insectes; potser de la tonyina de l’emparedat que acaba vostè de menjar-se (ha caigut un trosset a la màniga de la camisa). Amb paciència, retalla una circumferència a la peça, amb una petita serra circular inserida en una eina de joier, el tipus d’eina que utilitzen les persones que fabriquen adorns d’ambre. Aneu amb compte de no arribar al mateix mosquit. Només vol tallar prou per trencar l’ambre, però sense arribar a tallar l’insecte perquè aleshores podria entrar tota mena de contaminació. Després pot rentar el tros amb alcohol per eliminar la pols i la brutícia, i, sobretot, el contingut que hi pugui haver d’ADN procedent de qualsevol altra cosa que tanqués l’ambre.

Ara podeu obrir-lo. Però ho ha de fer en un lloc on estigui absolutament eliminada la contaminació d’ADN i on el de l’interior de l’insecte estigui fora de perill.

Es fa així…